UEM

La situació macroeconòmica a Europa va estar influïda parcialment pel conflicte de Rússia a la regió de l’est d’Ucraïna i per la continuïtat de la debilitat de les finances hel·lenes i la seva capacitat per fer front a les reformes i als programes de rescat. Malgrat aquests dos focus d’incertesa, tres catalitzadors van possibilitar que les economies de l’eurozona registressin una millora progressiva en termes econòmics. D’una banda, l’acció del BCE va facilitar una rebaixa dels costos de finançament públics i privats, així com, indirectament, la depreciació de l’euro. De l’altra, la forta caiguda del preu del petroli va permetre que els costos d’aprovisionament, en la mesura que Europa és netament importadora de cru, veiessin rebaixada la seva factura significativament.

El Banc Central Europeu va reduir el tipus d’interès de referència el juny i setembre fins a deixar el repo rate en el 0,05%. Així mateix, per primera vegada en la seva curta història, la institució va reduir el tipus de la facilitat de dipòsit fins al -0,2% en un intent d’evitar que l’excés de liquiditat present en l’eurosistema no es diposités en el balanç de l’entitat, sinó que fluís a l’economia real. Paral·lelament, a l’inici del tercer trimestre, el BCE va anunciar la posada en marxa d’un programa de compra d’actius de renda fixa amb l’objectiu de reduir el risc de deflació i oferir un nou impuls a l’activitat econòmica de la zona euro.

El PIB de l’eurozona va aconseguir avançar un 0,9% en termes interanuals, amb una millora progressiva tant de la despesa pública com del consum de les famílies en el decurs de l’exercici i unes inversions privades una mica més endarrerides, però que durant la segona part de l’any també van presentar símptomes de recuperació.

Per països, Irlanda i Alemanya van registrar els creixements econòmics més vigorosos amb taxes interanuals del 4,8% i 1,6%, respectivament, mentre que Espanya va créixer entorn de l’1,4% l’any. Cal una menció especial per a Grècia, l’economia de la qual va continuar sent objecte de control per part de les institucions i els mercats financers, que va registrar un creixement de l’1,3% amb dades estacionalment ajustades corresponents al quatre trimestre. Per contra, Itàlia, malgrat les grans expectatives sobre el seu pla de reformes estructurals, va veure com la seva economia retrocedia en preus corrents un 0,4% el 2014, mentre que Finlàndia també registrava una taxa negativa del 0,1%.

Així mateix, la millora en el creixement va permetre que les taxes de desocupació nacionals presentessin una lleu recuperació, la qual cosa, en termes agregats de la regió, es va traduir en una ràtio d’aturats sobre la població activa de l’11,30% al tancament de l’any. En aquest sentit, Espanya i Portugal van veure com les seves respectives taxes van descendir molt lleument.

En matèria de preus, els integrants de l’eurozona van veure com el fort descens del preu del cru, especialment notori en la segona meitat de l’exercici, va tenir un efecte depressor sobre les taxes d’inflació, principal mandat del Banc Central Europeu i que davant dels nivells excepcionals baixos va ser el principal motiu de l’anunci el setembre del pla de compra de deute. D’aquesta manera, l’índex de preus harmonitzat de l’eurozona va registrar un descens progressiu i al tancament de l’any es va endinsar en terreny negatiu en registrar una caiguda del 0,2% en termes interanuals. Una prova de l’impacte del cru és la inflació subjacent, la que exclou energia, alimentació, alcohol i tabac, és a dir, els components més volàtils de la cistella de béns del consumidor, que va finalitzar el 2014 amb el mateix nivell de creixement que l’any precedent, un 0,7%.

Espanya

El 2014, l’entorn macroeconòmic espanyol va estar marcat per la sortida de la recessió després d’haver consolidat una nova etapa de creixement iniciat durant l’últim semestre del 2013 i d’haver encadenat increments consecutius del PIB durant els quatre trimestres de l’exercici. D’aquesta manera, el PIB va avançar un 1,4%, el seu primer repunt després de sis anys sense creixement després que l’economia es contragués un 1,2% el 2013, un 2,1% el 2012, un 0,6% el 2011, sense variació el 2010 i un 3,6% el 2009. No obstant això, la taxa d’atur va continuar reflectint la complicada situació de l’economia espanyola en mantenir-se per sobre del 23,50% i el deute del sector públic va assolir el 98,1% del PIB en el quart trimestre de 2014.

Els principals desequilibris macroeconòmics es van continuar corregint en part gràcies a la caiguda dels preus del petroli; el creixement de les exportacions es va mantenir com a motor del creixement i el sector immobiliari va registrar una lleu millora. A més, el procés de despalanquejament del sector privat va prosseguir encara que de manera molt gradual, mentre que els balanços de les entitats bancàries van continuar millorant, com fa palesa la reducció de la taxa de morositat fins al 12,5% el desembre del 2014. Paral·lelament, el Banc Central Europeu (BCE) va donar a conèixer els resultats dels test d’estrès dels 130 bancs més grans de l’eurozona. Dels 15 bancs espanyols analitzats, tots van superar les proves de resistència tant per a l’escenari base com per a l’advers, mentre que a l’eurozona 25 bancs van suspendre l’examen, si bé 12 d’aquests bancs ja havien reforçat la seva estructura de capital.

La recuperació del crèdit va agafar impuls en el conjunt de 2014, ja que la nova concessió de crèdit a llars per a l’adquisició d’habitatges va registrar un fort creixement (+23%). El crèdit destinat a pimes es va veure incrementat un 8,6%, en canvi, el nou crèdit a grans empreses va seguir per sota dels nivells de 2013, perquè aquestes empreses continuen optant, en part, per altres formes de finançament. Les vendes minoristes van registrar el desembre un increment del 6,1%, una dada que ens indica que el consum privat es va constituir com el motor de creixement més rellevant del PIB.

Una de les bones notícies en matèria econòmica dels últims anys va ser la millora de la competitivitat de l’economia espanyola. Els costos laborals unitaris respecte als socis comercials de l’eurozona es van situar a nivells dels anys 2000. Així mateix, els costos salarials es van mantenir estables, però els consumidors no van patir cap pèrdua de poder adquisitiu, ja que la taxa d’inflació es va situar en cotes negatives. En aquest sentit, l’IPC es va situar en el -1% a nivell interanual a causa del descens dels preus de la benzina, del gasoil per a la calefacció i d’alguns aliments. Per primera vegada en la història aquest indicador registrava una taxa interanual negativa dels preus un mes de desembre.

EUA

L’economia nord-americana va continuar mostrant una sòlida evolució malgrat un hivern climatològicament molt advers, que va frenar temporalment l’activitat en els primers compassos del 2014. El creixement del PIB es va situar en el 2,4%, malgrat que caigudes del preu del cru van afectar un dels pilars en anys anteriors, el sector energètic. Així, les sòlides dades d’activitat, l’augment del consum privat i la bona evolució del mercat laboral van ser els punts de suport sobre els quals es va sustentar l’economia americana.

Durant el 2014, Janet Yellen va assumir la Presidència de la Reserva Federal i va continuar amb les directrius de la política monetària del seu predecessor; va centrar el seu primer any de mandat en el tapering, l’estratègia de sortida del programa d’expansió quantitativa, i va reduir les injeccions de liquiditat en 10.000 milions de dòlars mensualment fins que, finalment, el mes d’octubre la Reserva Federal va executar el seu últim paquet de compres. En relació amb els tipus d’interès, la política definida per recuperar la normalitat de la política monetària es basaria en les dades macroeconòmiques i en la taxa d’atur que, malgrat continuar millorant, no es van considerar prou positives com per propiciar una pujada de tipus.

El sistema electoral americà, en què els seients del Senat es renoven parcialment cada dos anys, va propiciar que en les eleccions de 2014 ambdues Cambres passessin a les mans del partit republicà i deixessin el President Obama sense el suport de cap de les dues. En aquesta configuració es redueix el marge de maniobra del President per impulsar reformes, si bé té poder de vet per frenar les iniciatives republicanes.

En termes estadístics, el PIB real dels Estats Units va registrar un creixement anualitzat del 2,4%. L’IPC va tancar l’exercici en un 0,8%, mentre que la taxa de desocupació va tancar l’any en el 5,6%, uns nivells en línia amb els anys precrisis. Per la seva banda, el dèficit federal es va situar en el 2,8%, fet que representa una continuació en la tendència de millora des de l’any 2009, any en què es van assolir nivells del 10%. Finalment, el mercat residencial va tornar a exercir com un dels pilars econòmics i va mostrar signes positius un any més, mantenint el creixement tant a nivell de preus com a nivell d’expansió en la construcció de nous habitatges.

Economies emergents

Les economies en via de desenvolupament van continuar el seu procés de reducció de les seves taxes de creixement enfront del 4,7% del 2013. L’augment dels conflictes geopolítics, l’empitjorament de les vulnerabilitats externes d’algunes regions accentuat per canvis en matèria de política monetària dels EUA, la moderació en el creixement xinès i el deteriorament continu del preu de les matèries primeres van llastrar bona part de les economies emergents, especialment les economies exportadores de petroli.

De nou la Xina va tornar a ser l’epicentre econòmic de les economies en via de desenvolupament, atesa la seva elevada importància en el context internacional. La transició en el seu model econòmic cap a una economia més basada en el consum intern enfront de l’anterior model basat en la inversió va continuar reduint la taxa de creixement del país, que va passar a ser del 7,4% davant del 7,8% de 2013. A més, les autoritats van continuar aturant les vulnerabilitats, principalment les provinents del ràpid creixement del crèdit, la qual cosa va contribuir a refredar la seva evolució. Fruit de l’exposat anteriorment, el baix potencial de creixement per als pròxims anys continuarà generant conseqüències globals d’ampli abast.

En el conjunt de l’economia global, es comença a entreveure una divergència en termes de tendència en el creixement entre els països desenvolupats i els països emergents. Mentre que els primers comencen a veure millorar les seves perspectives per als pròxims anys, fins i tot partint d’una base baixa, els segons estan tenint dificultats per continuar creixent a les seves taxes històriques. El fet que la Xina estigui canviant el seu model de creixement i que el consum global de matèries primeres estigui en descens llastren el potencial de creixement de les economies emergents a mitjà termini. Per contra, les polítiques monetàries expansives i les reformes estructurals estan donant marxa a les taxes de creixement de les economies desenvolupades, la qual cosa podria estendre la tendència durant els pròxims anys.