El 2014, els principals bancs centrals van mantenir la seva política monetària expansiva amb lleus matisos provocats pel panorama heterogeni de les seves economies.

A la Xina, després d’algunes dades macroeconòmiques decebedores el mes d’abril, el Consell d’Estat va aprovar diverses mesures d’estímul basades en un augment de la despesa pública amb l’objectiu d’impulsar l’economia del país. D’aquesta manera, les autoritats xineses van decidir allargar fins al 2016 els incentius fiscals a la petita empresa i van posar en marxa la construcció de noves infraestructures ferroviàries. Malgrat aquestes mesures, l’estancament de la indústria i la debilitat del mercat immobiliari (motors de l’economia xinesa durant els últims 25 anys) en el segon semestre de l’any van obligar el Banc Popular de Xina (PBOC) a rebaixar el novembre els tipus d’interès oficials i de dipòsit a un any fins al 5,6% i el 2,75%, respectivament, per primera vegada des de juliol de 2012.

Juntament amb totes aquestes mesures adoptades es trobava la ferma convicció del govern xinès d’iniciar un canvi estructural del país, passant d’una economia basada en el comerç internacional a una economia sustentada en el consum intern amb menys dependències de l’economia global per als pròxims anys.

Al Japó, després de l’impacte positiu que va tenir l’anunci del nou programa d’estímul impulsat pel primer ministre Shinzo Abe, el 2014 va tancar amb certs dubtes sobre la seva efectivitat en caure l’economia japonesa novament en recessió tècnica el novembre. Un dels tres vessants del programa (la pujada de l’IVA del 5% al 8% el mes d’abril) va provocar una important i inesperada reducció del consum intern, que va malmetre el creixement del producte interior brut (PIB) del país durant el segon semestre de 2014. Davant d’aquest panorama, Shinzo Abe va confirmar el novembre la celebració d’eleccions anticipades i l’ajornament d’un any i mig, fins al 2017, de la segona pujada de l’IVA.

Als EUA, a finals d’octubre de 2014, la Reserva Federal va acabar definitivament el seu tercer programa de compra d’actius financers “quantitative easing”; així complia amb el calendari anunciat el desembre de 2013. Després de la injecció de més d’1,66 bilions de dòlars en l’economia nord-americana per part de la Reserva Federal des de setembre de 2012, el Comitè de Política Monetària (FOMC) va considerar que “s’havia produït una millora substancial de les previsions per al mercat laboral, amb una sòlida creació d’ocupació i una taxa més baixa de desocupació des que es va iniciar el programa de compres d’actius”, afirmant veure amb suficient fortalesa l’economia americana.

Malgrat la millora palpable de la majoria d’indicadors macroeconòmics, i lluny d’adoptar una política monetària contractiva, la Reserva Federal va decidir mantenir els tipus d’interès en zona de mínims històrics, una decisió fonamentada en les poques pressions inflacionistes. El dos factors (la baixa inflació i la decisió de mantenir els tipus d’interès en el 0,25%) van portar la rendibilitat del bo nord-americà a 10 anys (“Treasury Bond”) fins a nivells propers al 2% a finals de 2014.

Una situació semblant a la dels EUA ha estat la viscuda a la Gran Bretanya. L’agost de 2014, el Banc d’Anglaterra (BoE) millorava les seves previsions de creixement del producte interior brut (PIB) per a 2014 i 2015, que passaven a ser del 3,5% i del 3%, respectivament. Així mateix, a finals d’any la desocupació va baixar del 6%, el seu nivell més baix en més de sis anys. Malgrat totes aquestes dades positives, la retallada en les previsions de creixement a nivell mundial, la caiguda del preu del cru amb la conseqüent caiguda de la inflació (per sota de l’1% a finals de 2014) i la intensificació dels riscos geopolítics van portar l’entitat governada per Mark Carney a posposar la pujada de tipus, almenys, fins a principis de 2015.

A Europa, el Banc Central Europeu (BCE) va continuar amb el seu full de ruta i va mantenir el seu suport a les economies del vell continent davant del risc de deflació accentuat per la baixada del preu del petroli durant la segon meitat d’any, la fortalesa de l’euro i un possible estancament de l’activitat econòmica. Davant d’aquesta situació, l’entitat presidida per Mario Draghi va retallar en dues ocasions els tipus d’interès de referència al llarg de l’any.

La primera reducció va tenir lloc en la reunió de maig, en la qual la màxima institució monetària va rebaixar el tipus d’interès oficial i el de la facilitat de dipòsit. Des de màxims d’1,40 d’€/$, la moneda única es va anar depreciant gradualment fins a assolir l’1,21 al tancament de 2014. La segona reducció de tipus es va produir el setembre després de la revisió a la baixa de les previsions de creixement a nivell global de l’FMI, de l’OCDE i de la mateixa Comissió Europea. El BCE va retallar els tipus d’interès fins al 0,05% i la facilitat de dipòsit al -0,20% i va anunciar un programa de compra de titulitzacions (ABS) i bons garantits en els mercats financers.

La continuació (en el cas dels EUA, Gran Bretanya i el Japó) o l’augment (en el cas d’Europa i la Xina) de les polítiques monetàries expansives per part dels seus bancs centrals van tenir com a conseqüència una continuació de la revaloració dels actius de renda fixa.

A Espanya, la tornada al creixement i la reducció del dèficit fiscal el 2014, unides als efectes beneficiosos de les mesures adoptades per part del BCE, van permetre rebaixar la rendibilitat del bo espanyol a 10 anys fins a l’1,50%, mentre que la prima de risc se situava en els 110 punts bàsics al tancament de 2014.

Aquesta reducció de la prima de risc espanyola també es va produir a la resta d’economies perifèriques, amb l’excepció de Grècia, on el canvi polític després de les eleccions de maig posava en dubte la viabilitat de l’últim tram del segon rescat a la malparada economia grega per part de la “troica”, la qual cosa va dur la prima de risc del país hel·lè fins als 900 punts bàsics a finals de 2014 des dels 650 amb què tancava el 2013.

El bon moment viscut pel global d’actius de renda fixa del vell continent, on la rendibilitat del bund alemany (bo alemany a 10 anys) va marcar nous mínims històrics, va provocar en última instància una aplanament extraordinari de la corba de rendibilitats.

Els mercats de renda variable internacional van continuar avançant de forma sòlida en el període donant continuïtat a la tendència positiva iniciada el 2009, i van finalitzar amb alces moderades, que en el cas dels EUA va superar el doble dígit per tercer any consecutiu. No obstant això, aquest comportament no va estar exempt de volatilitat, especialment a finals d’any, moment en què van confluir les preocupacions sobre la debilitat econòmica de la zona euro, la caiguda del preu del petroli i les tensions a Rússia. 

Als EUA, el comportament dels principals índexs borsaris va superar de nou la resta de places de mercats desenvolupats. L’Standard & Poor’s 500 es va anotar una alça de l’11,39% i el Nasdaq una pujada del 13,40%. Les companyies van continuar elevant els marges operatius a màxims històrics, la qual cosa els va permetre presentar resultats per sobre de les expectatives de mercat. A més, la gran generació de caixa resultant la van continuar utilitzant per millorar la remuneració a l’accionista i al creixement inorgànic a través de fusions i adquisicions, encara que no el suficient en inversions de capital fix. Per capitalització borsària, les grans corporacions van obtenir un millor comportament que les petites i mitjanes. A nivell sectorial, les companyies de serveis públics van ser les que millor retorn van oferir i es van beneficiar de la reducció dels costos de finançament, mentre que, per contra, les companyies del sector energètic van començar a acusar la caiguda dels preus del petroli i van ser les que pitjor evolució van obtenir durant l’any.

A Europa, les dificultats en la recuperació econòmica van frenar la millora significativa dels resultats empresarials necessària per mantenir les alces en els mercats després de les pujades obtingudes durant l’any anterior gràcies a l’augment de les valoracions. Així, el selectiu espanyol va estar entre els que millor es van comportar a la regió en finalitzar amb una apreciació del 3,66% enfront del 2,65% obtingut pel DAX germànic i de la lleugera caiguda del 0,54% del CAC francès. La depreciació de l’euro i la caiguda del preu del petroli en la segona part de l’any i la reducció en els costos de finançament van continuar actuant de catalitzadors per al creixement en els beneficis de les companyies europees. Les aerolínies van estar entre les empreses amb millor acompliment a conseqüència de la caiguda brusca del petroli, mentre que pel costat negatiu van destacar les companyies vinculades a recursos naturals.

 

 

L’índex Nikkei va avançar l’any un 7,12% de la mà de les companyies exportadores, l’acompliment de les quals va continuar liderant els retorns dels índexs, gràcies a l’Abenomics i el seu impacte en la divisa, i les millores en les dades de producció i consum privat, que, juntament amb la caiguda dels preus energètics, van elevar els beneficis empresarials fins a màxims històrics. A més, l’anunci del govern japonès de la reforma de les pensions, en què s’espera que s’augmenti l’exposició a renda variable japonesa per part del fons públic de pensions, i la millora en el govern corporatiu de les companyies van mantenir la confiança dels inversors en la regió.

Els índexs borsaris dels mercats emergents van estar, una vegada més, a mercè dels esdeveniments geopolítics ocorreguts durant l’any. La desacceleració econòmica, els processos electorals i la caiguda del preu del petroli van ser els principals desencadenants dels resultats finals. L’Índia va ser, després de la Xina, el Pakistan i el Vietnam, l’índex que més va pujar el 2014 amb un retorn del 31%. Les reformes proposades pel govern entrant van actuar de catalitzador i va retornar l’optimisme dels inversors sobre una de les economies amb millors dinàmiques i més potencial de creixement. Els casos d’Indonèsia i, en menor mesura, de Turquia van ser similars i els seus índexs van finalitzar amb ascensos del 23,9% i 16,8%, respectivament, després d’estar entre els pitjors durant l’any anterior. Totes estan dins del grup d’economies beneficiades per caigudes en els preus energètics en ser importadors nets de petroli. Per contra, economies exportadores com Veneçuela, Rússia i Nigèria van estar, una vegada més, entre les més damnificades. No obstant això, l’índex A xinès va ser el que va obtenir més alces en el període amb una pujada del 52,87% per a la borsa de Xangai i del 51,66% per a la borsa de Shenzen.

Pel que fa a les matèries primeres, el comportament durant l’any va ser, en general, a la baixa. Si diferenciem per grups, les commodities agrícoles van estar entre aquelles que van obtenir menys descensos en finalitzar amb caigudes del 6,92% en dòlars, mesurat a través de l’índex Rogers International Commodity Agriculture. Aquesta caiguda va estar en gran manera motivada pel costat de l’oferta, ja que les condicions climatològiques van ser especialment proclius per a la producció, fet que es va traduir en augments de l’oferta disponible addicionals. La fortalesa pel costat de la demanda i la revaloració del dòlar tampoc no van ajudar, amb la qual cosa els preus de les matèries primeres agrícoles van continuar pressionats a la baixa.

Els metalls preciosos van tornar a tenir un comportament diferenciat. Mentre que l’or va tenir la capacitat de sobreposar-se a les ganes pel risc dels inversors en tancar el 2014 amb un lleuger descens de l’1,81%, la plata, malgrat la seva millor aplicabilitat en termes industrials i tecnològics, va repetir el mal comportament obtingut durant el 2013 i va finalitzar amb una forta caiguda del 20,19% en el període.

Tancant el grup de commodities, les matèries primeres energètiques van ser les que pitjor acompliment van obtenir en tancar amb fortes caigudes. Les abruptes caigudes del preu del barril de petroli durant la segona meitat de l’any van arrossegar la resta de matèries energètiques. En concret, el fort augment en la producció de petroli derivada de l’extracció de gas esquist als EUA i la negativa de l’OPEP a retallar la seva producció per no perdre quota de mercat van enfonsar el preu del barril de Brent fins als 57 USD/barril (-48,26%) i del West Texas fins als 53 USD/barril (-45,87%).