castellano català
ANAR A LA MEMÒRIA SOCIAL

Sistema financer espanyol

7.2.1 Procés d’unió bancària. marc regulador

L’establiment de la Unió Bancària Europea implica posar en comú parcel·les importants de sobirania econòmica nacional i constitueix l’avenç més significatiu en el terreny de la integració econòmica de la Unió Europea (UE) des de l’adopció de l’euro com a moneda comuna.

El projecte va ser concebut amb l’objectiu principal de crear un marc regulador integrat que asseguri la viabilitat del sector i l’estabilitat financera; garanteixi la seguretat i la solidesa del sistema bancari; i homogeneïtzi requisits i tractaments de les entitats amb independència de la seva localització, separant el vincle entre risc sobirà i bancari.

La Unió Bancària se sustenta en tres pilars principals: el Mecanisme Únic de Supervisió (MUS), el Mecanisme Únic de Resolució (MUR) i un sistema de fons de garantia de dipòsits.

El 2015 ha estat el primer exercici complet durant el qual ha estat vigent el MUS. Aquest mecanisme promou un codi normatiu únic com a base per a la supervisió prudencial de les entitats de crèdit, a fi de potenciar la solidesa del sistema bancari de la zona euro. La supervisió és a càrrec del Banc Central Europeu (BCE). Aquesta supervisió prudencial, basada en l’avaluació dels diferents riscos del negoci bancari, garanteix que la política de la UE s’aplica de manera coherent i eficaç, usant una metodologia que quantifica les necessitats de capital i liquiditat de cada entitat en funció dels resultats d’avaluacions periòdiques.  

 

 

 

 

En compliment de la seva missió, el MUS vetlla permanentment per mantenir els estàndards d’exigència més elevats i per garantir l’homogeneïtat de la supervisió. Els paràmetres de referència que aplica el MUS són les normes internacionals i les millors pràctiques. Els Principis Bàsics per a una supervisió bancària eficaç del Comitè de Basilea, així com les normes de l’Associació Bancària Europea (EBA, en les seves sigles en anglès), representen un fonament sòlid per a la regulació, supervisió, governança i gestió de riscos del sector bancari.

El MUS és responsable de la supervisió d’aproximadament 4.700 entitats en els Estats membres participants. Per garantir una supervisió eficient, les respectives funcions i responsabilitats del BCE i dels bancs centrals nacionals s’assignen d’acord amb el caràcter significatiu de les entitats supervisades.

D’altra banda, es continua perfilant el segon gran pilar de la Unió Bancària Europea, el Mecanisme Únic de Resolució (MUR), en el qual s’estableix el marc per a la reestructuració i la resolució d’entitats de crèdit, igual que els passius susceptibles de reconeixement de pèrdues. El MUR va entrar en funcionament el passat 1 de gener de 2016.

El MUR garantirà que, quan un banc supervisat pel MUS entri en dificultats, la política de resolució sigui eficient, independent de la localització geogràfica de l’entitat i minimitzi el cost fiscal. Es tracta d’un sistema integrat d’autoritats nacionals de resolució liderat per la Junta Única de Resolució com a autoritat europea. Aquesta nova agència s’encarregarà de l’aplicació uniforme de les normes comunes de resolució de la UE recollides en la nova directiva DRRB (Directiva de reestructuració i resolució bancària), que defineix la distribució de les pèrdues entre els accionistes i els diferents creditors de l’entitat financera.

A més, es crearà un Fons Únic de Resolució, sota el control de la Junta, que a mitjà termini actuarà com a suport financer quan les entitats de resolució no puguin cobrir les necessitats financeres, sempre que els accionistes i creditors hagin assumit les pèrdues, com disposa la DRRB. En concret, la directiva estableix que l’entitat de crèdit subjecta a resolució ha d’utilitzar, almenys, el 8% del seu passiu total per absorbir l’escassetat de capital abans de recórrer al finançament del mecanisme.

El funcionament del Fons es regeix per un acord intergovernamental que els països integrants de la Unió Bancària van assolir el 2014. El fons es provisionarà amb les contribucions de la indústria bancària durant vuit anys, tenint prevista una dotació de 55 milers de milions d’euros. Les aportacions nacionals al Fons s’aniran fusionant gradualment i, quan passi el període transitori de vuit anys, l’esquema de suport financer perdrà el caràcter nacional. Tot i que en cas de necessitat el Fons podrà comptar amb el suport financer de recursos públics, aquests s’hauran de reposar posteriorment amb aportacions de la indústria, de manera que es garanteixi la neutralitat fiscal a mitjà termini de l’esquema.

Com a últim pilar en el qual descansa la Unió Bancària, es troba la intenció d’introduir una dimensió europea als fons de garantia de dipòsits nacionals per a aquells bancs sota supervisió europea, que evolucionarà, a llarg termini, cap a un fons de garantia únic europeu. Amb aquest objectiu, la Comissió Europea va publicar el passat mes de novembre de 2015 una proposta per a la creació d’un sistema europeu de garantia de dipòsits que s’hauria de dur a terme en els pròxims 10 anys i en tres fases diferents. En la primera fase, la intenció de la proposta de la Comissió Europea seria reforçar els sistemes nacionals de garantia de dipòsit i incloure la possibilitat d’una participació limitada de fons europeus. Aquesta fase s’hauria d’implementar abans del 2020. En la segona fase, es passaria a un sistema de “coassegurament” i s’incrementaria la participació de fons europeus en els sistemes nacionals. S’iniciaria amb una participació del 20% del fons europeu de garantia de dipòsits i s’aniria incrementat gradualment fins al 2024, any en què s’hauria d’iniciar la tercera fase amb una garantia 100% europea del sistema de garantia de dipòsits.

 

 

7.2.2 Evolució del negoci del sistema financer

Pel que fa a les fonts de finançament al detall, les úniques rúbriques que van créixer el 2015 van ser els dipòsits amb les empreses públiques i els dipòsits del sector privat resident, que creixen a taxes de l’1,60% romanent gairebé estables i consolidant el transvasament de dipòsits a termini cap a dipòsits a la vista (+15,6%).

El finançament a l’engròs es redueix un 13,7% respecte al 2014 pel fet que van caure gairebé totes les fonts de finançament a l’engròs. Només s’observen creixements en els passius subordinats per les seves implicacions en les noves ràtios d’absorció de pèrdues.

El balanç total, en base individual, del conjunt d’entitats de dipòsit era de 2.645 milers de milions d’euros al tancament de 2015. Durant l’any esmentat, s’ha experimentat una contracció del 4,8% a causa, fonamentalment, de la reducció de les carteres de renda fixa (-15,2% interanual) en la mesura que les entitats han anat desfent posicions i han materialitzat plusvàlues.

Pel que fa al crèdit, destaca el descens del concedit a les administracions públiques a conseqüència del procés de consolidació fiscal del sector públic i, sobretot, de la caiguda del crèdit al sector privat resident (-3,8%) en tots els segments, excepte en consum, a causa del procés de despalanquejament del sector, així com un clar component de substitució de deute bancari per emissions en mercats, especialment en empreses de més dimensió.

La taula següent recull la descomposició de l’activitat creditícia al sector privat per segments (2010-2015).

 

 

 

 

En relació amb els preus del nou crèdit concedit el 2015, exceptuant en consum, en la resta de segments no s’estarien cobrint tots els factors de producció en què s’incorre a l’hora de concedir un préstec. L’entorn de tipus zero i la competència elevada estan portant les entitats a aplicar tipus molt baixos, la qual cosa està tenint un impacte negatiu en el marge d’interessos, ja que els costos de finançament mostren tenir menys marge de baixada.

Pel que fa a la qualitat del crèdit, el saldo del crèdit dubtós baixa un 22,4% el 2015, amb caigudes en tots els segments a causa, principalment, de menys entrades en mora i de la venda de carteres de deute en mora. Amb això, la taxa de morositat es redueix en 240 punts bàsics l’any i tanca en 10,20%, encara que amb diferències elevades entre els diferents segments segons reflecteix el gràfic següent.

Resultats del negoci i posició de capital

El sector registra un benefici net de 9.300 milions d’euros el 2015, un 17,9% menys que l’any anterior, a causa, bàsicament, de la generació més baixa d’ingressos.

El marge d’interessos cau un 1,6% interanual pel fet que van disminuir més els ingressos financers (11.300 milions d’euros) que els costos financers
(10.600 milions d’euros).

El marge brut, al seu torn, perd
3.900 milions d’euros, minvat, principalment, per la caiguda del ROF (Resultat Operacions Financeres), que disminueix un 26,8%. Mentre, les comissions netes romanen estables i destaca el creixement de les comissions percebudes per comercialització de productes.

 

 

 

Les despeses d’explotació romanen estables malgrat els ajustaments de capacitat i canvis estructurals, amb el tancament de 896 oficines durant el 2015, el qual acaba amb 30.921.
En sentit contrari, pesa l’increment de costos associat a la implantació digital en què estan immerses moltes entitats.

Les pèrdues per deteriorament continuen millorant la seva aportació al compte de resultats. S’han reduït un 9,8% respecte al 2014 i han evidenciat una certa normalització.

Amb tot i això, el ROE agregat del sector experimenta un descens fins al 4,3%.

 

 

 

< Mercats financers Estats financers individuals de Caixa d’Enginyers >